La mastopèxia és la cirurgia que permet reformar completament la forma de la mama.
És una cirurgia indicada quan la mama cau, és molt ample o té una forma estranya que cal canviar.
La mastopèxia no és una única tècnica, són un conjunt molt diferent de tècniques que permeten resultats diferents, per això és molt important tenir una idea de quin és el pit que ens agradaria tenir, i què ens agradaria canviar.
Antigament a pràcticament totes les mastopèxies calia afegir un implant mamari per a millorar la forma de la mama resultant. Amb les tècniques més modernes això ja no és necessari. Es poden aconseguir mames amb bones projeccions i amb formes molt rodones sense necessitat d'afegir cap pròtesi.
De totes maneres hi ha pacients que aprofiten la cirurgia de reconstrucció del pit caigut per a augmentar-ne la mida, la qual cosa és possible.
FORMA I VOLUM
Normalment una mama caiguda té un escot molt buit. Això és degut al fet que la glàndula mamària ha migrat de la part superior de l'escot a la part inferior. La mastopèxia ha de recuperar el balanç estètic normal d'un pit, amb un escot ple. Podem escollir entre un escot en forma de llàgrima o un escot més ple de forma rodona.
En els pits caiguts els mugrons acostumen a mirar cap avall. És essencial col•locar-los en la seva posició ideal, ni massa amunt (perquè es veurien amb el sostenidor), ni massa avall (perquè fan l'efecte d'una mama trista).
Hi ha mames molt amples, amb extensions de teixit cap a l'aixella. La mastopèxia permet corregir-ho i arrodonir molt més la mama, eliminant l'excés de pit a l'aixella.
Unes arèoles molt grans o de formes anòmales també poden ser corregides mitjançant la tècnica de la mastopèxia.
Si el volum del teu pit omplint el sostenidor t'agrada, no caldrà col•locar cap implant mamari. Si pel contrari, a més de tenir el pit al seu lloc t'agradaria que fos més gran, caldrà fer dues intervencions en una: una mastopèxia i una mamoplàstia d'augment.
CICATRIUS
La mastopèxia és una cirurgia que genera cicatrius, encara que aquestes són molt fines i queden dissimulades, i sempre s'intenten amagar al màxim. Gairebé mai s'han de fer servir totes aquestes cicatrius, però tot seguit les detallem:
- Periareolar. És una cicatriu que està amagada a la perifèria de la part pigmentada de l'arèola, justament al límit de la pell clara amb la pell fosca. És visible durant els primers mesos, quan la cicatriu està envermellida. Un cop la cicatriu perd vermellor queda molt dissimulada.
- Vertical. És la cicatriu que més por fa a les pacients i la que menys por fa als cirurgians plàstics per la seva bona evolució a llarg termini. És una cicatriu que va, per la part inferior de la mama, de l'arèola al solc submamari (al plec que fa la mama). El fet que la sutura sigui entre pell molt fina, fa que el resultat final de la incisió sigui com una estria, molt fina i estreta. Amb un resultat cosmètic excel•lent.
- Solc mamari. És la cicatriu que menys importa les pacients i la que més preocupacions dóna als cirurgians plàstics. Importa poc les pacients perquè habitualment es veuen amb un pit caigut i pensen que dissimularà amb la mateixa caiguda de la mama. El fet és que en elevar la mama, aquest solc és molt més visible, per això és una cicatriu que s'ha d'intentar evitar. És molt important evitar les tècniques que diem de 'T' invertida completa, on la incisió va tota al voltant de tot el solc mamari, perquè aquesta cicatriu és visible a nivell de l'escot. Tot i així, en casos de pits molt caiguts, és inevitable. Hi ha vegades que mitjançant una petita correcció és possible no realitzar tota la cicatriu completa, i limitar-la a 4 o 6 cm, i són aquestes les tècniques que hem d'aplicar. Igualment aquesta cicatriu requereix un control postoperatori important durant tot el primer any per a evitar que sigui molt visible, i aconseguir el millor resultat possible.
La mastopexia es una intervención que requiere una visita previa exhaustiva para determinar todos los detalles y los aspectos finales del resultado, pero el acto quirúrgico en sí es relativamente sencillo.
Antes de la intervención es necesario realizar unos estudios preoperatorios para comprobar que la paciente está sana. Estamos delante de una cirugía estética y nos tenemos que asegurar de que durante el acto quirúrgico no aparece ninguna sorpresa.
La anestesia que se utiliza normalmente es la general. Nuestro equipo de anestesia trabaja con nosotros, codo con codo, permitiendo utilizar dosis mínimas de fármacos anestésicos, lo que ha permitido hacer desaparecer prácticamente las nauseas, los vómitos y las molestias al orinar. El acto quirúrgico dura aproximadamente dos horas.
Al despertar, la paciente se encuentra, normalmente, con un sujetador especial y es dada de alta al día siguiente de la intervención.
Ninguna cirugía está exenta de complicaciones, aunque la mastopexia es una cirugía muy segura.
En las primeras horas hay un riesgo de acumulación de líquido en el tejido de la cirugía, que es lo que técnicamente se denomina hematoma quirúrgico. Esta complicación pasa en las primeras horas inmediatamente posteriores a la cirugía, cuando aún se está ingresado en la clínica, y se soluciona mediante una punción o evacuación.
En los primeros días también hay riesgo de infección. Normalmente se proporciona un antibiótico para evitarlo y se pautan unas curas sencillas.
En pacientes mayores (>65 años), fumadoras o diabéticas hay un riesgo de necrosis. La necrosis es la falta de irrigación de los tejidos que hace que las cicatrices tarden más en cerrarse y se requieran curas posteriores.
El postoperatorio es muy variable entre las pacientes. Para la misma intervención hay personas que se recuperan muy deprisa y sin dolor, y otras a quien les cuesta un poco más recuperarse.
El sujetador especial se tiene que llevar de día y de noche durante un mes seguido. Durante este mes no se puede hacer una actividad física importante, como seria practicar deporte.
La reincorporación al trabajo se realiza normalmente a la semana de la intervención. Pero esto es muy variable, y depende del tipo de trabajo que se realice.
