Sepúlveda,125 08015 BARCELONA
Super User
Preguntes freqüents
Tothom pot operar-se de cirurgia estètica?
En general sí. La cirurgia estètica és una tècnica de modificació corporal i tothom que desitgi fer un canvi al seu cos pot operar-se.
Si es té una malaltia de base, hi ha risc amb una cirurgia estètica?
Abans d'operar-se el cas serà estudiat de forma exhaustiva. Si hi ha alguna contraindicació que impedeixi la cirurgia s'explicarà i la cirurgia no es durà a terme. És molt important realitzar un preoperatori exhaustiu per a intentar evitar sorpreses el dia de quiròfan.
Es pot escollir la forma del pit o del nas que m'agrada?
És important saber el que desitja cada persona. Hi ha característiques que es poden escollir i d'altres que es veuen limitades per l'anatomia de cada persona, o per limitacions de les tècniques. De vegades és útil aportar fotos d'allò que voldríem aconseguir i del que no ens agrada gens per a poder determinar millor quina és la tècnica a escollir.
Quants dies de baixa calen?
Els dies de recuperació depenen de cada tècnica i de cada persona. Hi ha persones que es recuperen molt de pressa, i d'altres que necessiten més dies. També depèn molt de tipus de feina que es faci. Pregunteu al cirurgià per cada cas.
És necessari quedar-se a dormir a la clínica?
Hi ha intervencions que per la seva baixa agressivitat no cal realitzar ingrés a clínica. Amb la innovació en les tècniques anestèsiques i els procediments poc invasius, el nombre d'intervenció que es poden realitzar en règim ambulatori (anant a dormir a casa) s'han multiplicat.
Però hi ha persones que se senten més segures dormint la primera nit a la clínica, o simplement no tenen qui els acompanyi a casa.
Demaneu al cirurgià quin és el règim d'hospitalització més adient per al vostre cas i les vostres circumstàncies.
Són importants els controls postoperatoris?
Les visites posteriors a la cirurgia són molt important. Un dels aspectes més importants de la cirurgia estètica és evitar que les cicatrius siguin visibles. Per això caldrà molts cops fer un seguiment acurat, durant més o menys un any.
És segur operar-se a l'estranger?
Hi ha països que ofereixen ofertes molt bones per a realitzar intervencions quirúrgiques. La majoria de vegades els centres són correctes, i una intervenció pot ser perfectament segura. El gran problema resideix en si es produeix una complicació. Hi ha centres que no estan preparats, i a més el seguiment durant els mesos posteriors pot estar limitat. No hem d'oblidar que el resultat d'una intervenció no només depèn de l'acte quirúrgic, si no que també són molt importants els controls i tractaments posteriors.
Hi ha algun mètode per a fer desaparèixer cicatrius?
No hi ha cap tractament que faci desaparèixer les cicatrius. Tenim mètodes per a amagar-les, fer-les menys evidents o fins i tot millorar-ne l'estètica, però cap les pot fer desaparèixer completament.
El tabac afecta la cicatrització?
Molt, i des de la cigarreta número 1. La nicotina és una substància vasoactiva que redueix la quantitat de sang que arriba a les cicatrius i fa que aquestes puguin tenir un pitjor aspecte.
És molt recomanable no fumar gens 15 dies abans de la cirurgia i 15 dies després de l'acte quirúrgic per a intentar generar la cicatriu més estètica possible.
Experiència
En acabar la carrera, i estudiant el MIR tenia molt clar l'especialitat que volia escollir.
Després de sis anys en contacte amb totes les branques de la medicina sabia que necessitava una especialitat que em permetés ser creatiu i a la vegada estar en contacte amb els pacients. Jo tenia clar que volia escollir una especialitat quirúrgica, i la Cirurgia Plàstica i Estètica em va enamorar.
Vaig escollir formar-me a l'Hospital de Bellvitge, centre que té un dels millors, per no dir el millor, programa de formació per a residents. Durant 5 anys vaig poder aprendre les bases de la Cirurgia Reconstructiva i la Cirurgia Oncològica, així com les primeres nocions en Cirurgia Estètica.
En acabar la residència vaig iniciar la meva etapa professional en diferents centres, on destaco la Clínica Londres, amb la qual vaig tenir una relació de més de 8 anys, que em va permetre perfeccionar tot el meu coneixement en Cirurgia Estètica.
Aquesta activitat em va permetre arribar a ser Consultor per a cirurgies d'especial complicació per a les clíniques de Madrid i Murcia, i introduir tècniques innovadores al grup, com ara la cirurgia íntima femenina o les pròtesis de pectoral masculines.
Després de la meva etapa a la Clínica Londres, i d'haver operat més de 1.500 persones vaig tenir la necessitat d'oferir millors resultats a les meves pacients, i no veure'm lligat per les, de vegades, rígides estructures de les grans empreses.
Una altra etapa molt bonica de la meva activitat professional va ser entre el 2006 i el 2008 quan vaig tenir la sort de treballar com a metge especialista a l'Hospital de Bellvitge, a la Unitat Funcional de Mama (una associació amb l'Institut Català d'Oncologia (ICO)). En aquesta etapa, a part d'acabar d'afinar els meus coneixements en reconstrucció de mama (el que em va permetre entendre la mama com un global, i no només com una unitat estètica), vaig ajudar moltes dones malaltes de càncer. És des d'aquell moment que entenc que l'activitat d'un cirurgià plàstic és essencial perquè les pacients puguin superar una malaltia tan greu com és el càncer de mama.
Currículum i trajectòria
Juny 2005 – Desembre 2013 Clínica Londres (Barcelona)
Staff especialista
• Desenvolupament d'activitat assistencial pròpia d'un centre de cirurgia estètica, incloent-hi primeres visites, planificació quirúrgica, actes quirúrgics i controls postoperatoris.
• Assessorament en cirurgies d'especial complicació als centres de Madrid, Murcia i Tarragona.
Octubre 2006 – Juliol 2008 Hospital de Bellvitge (Hospitalet de Ll.)
Staff especialista
• Desenvolupament de l'activitat assistencial pròpia d'un servei de cirurgia plàstica d'un hospital públic. Especial dedicació a la cirurgia mamària, on era el responsable del servei al comitè de mama, amb agenda pròpia oberta a la Unitat Funcional de Mama i responsable de la programació setmanal d'un quiròfan de cirurgia oncològica, on es practicava fonamentalment oncoplàstica de mama i reconstrucció immediata de mama.
Des del 2000 – Juny 2005 Hospital de Bellvitge [I.C.S.] (Hospitalet de Ll.)
Metge resident
• Desenvolupament de les activitats assistencials i formatives incloses al programa de l'especialitat de cirurgia plàstica i estètica. A l'última any s'han desenvolupat activitats quirúrgiques sense tutela, que han anat des de la formació a nous residents fins a microcirurgia i elevació de penjalls de perforants.
Des del 2000 al 2005 (Barcelona)
Metge col•laborador
• Desenvolupament d'activitats assistencials en forma de consultes mèdiques, assistència a quiròfan i controls post-operatoris amb diferents cirurgians plàstics especialistes (referències disponibles).
Del 1999 al 2000 FREMAP (Barcelona)
Metge d'empresa
• Desenvolupament de les tasques pròpies de la medicina del treball, incloent-hi assistència urgent en un centre amb alta incidència de lesions traumatològiques.
Estudis
1993-1999 Universitat de Barcelona (Barcelona)
Llicenciatura en Medicina i Cirurgia
2005 Especialista en cirurgia plàstica, estètica i reconstructiva
Cursos i congressos
I Curs de tècniques de cirurgia plàstica aplicades al càncer de mama. Barcelona, del 15 al 17 d'octubre del 2002
IV Curso nacional para residentes de la SECPRE: blefaroplastias. Pamplona, 8 de novembre de 2002
VI Curs sobre el Tractament integral del pacient cremat. Barcelona, del 10 al 14 de febrer del 2003
Curs pre-congrés Sociedad Española de Cirujanos de Cabeza y Cuello. Cirurgía de la perforante. Barcelona, 24 de novembre de 2004
XXIII Congreso de la Sociedad Española de Cirujanos de Cabeza y Cuello. Barcelona, del 25 al 26 de novembre de 2004
XXV Curso práctico de microcirugía. Madrid, del 14 al 17 de desembre de 2004
Workshop. Principis d'osteosíntesi cranio-maxil•lofacial. Barcelona, 28 de gener de 2005
Professor convidat al programa de doctorat: Investigació en Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona. Curso 2003
XLI Congreso de la Sociedad Española de Cirugía Plástica, Reparadora y Estética (SECPRE). Pamplona, maig de 2006
I Curs de Cirurgia del Càncer de Mama. Avenços en el tractament adjuvant. Barcelona, del 22 al 24 de novembre de 2006
Ponent:
Reconstrucció mamària immediata o diferida. Indicacions, avantatges i inconvenients
Cirurgia en directe: Tumorectomia en patró de reducció + Biòpsia selectiva gangli sentinella + Reducció contralateral en mirall
Cirurgia en directe: Mastectomia + Limfadenectomia axil•lar 3 nivells + reconstrucció immediata amb penjall dorsal ample + pròtesis
Reconstrucció mamària "Pas a pas". Barcelona, gener del 2007
14th International Congress of the International Confederation for Plastic, Reconstructive and Aesthetic Surgery (IPRAS). Berlin, juny de2007
II Curs de cirurgia del Càncer de Mama. Temes en controvèrsia. Barcelona, del 5 al 7 de novembre de 2006
Ponent:
Estratègia quirúrgica en la cirurgia plàstica del càncer de mama
Cirurgia en directe: Tumorectomia + Biòpsia selectiva gangli sentinella cadena mamària interna + Tècnica de remodeling glandular.
Cirurgia en directe: Mastectomia + Limfadenectomia axil•lar 3 nivells + Reconstrucció immediata amb penjall DIEP
XVI Curs Internacional de Cirurgia plàstica i estètica "Clínica Planas". Barcelona, maig de 2008
XXIX Congreso Nacional de la SERAM. Pòster: Hallazgos mamográficos y ecográficos tras técnicas de oncoplastia y reconstrucción mamaria por carcinoma de mama. Sevilla, maig de 2008
3rd Intercontinental congres of Pathology. Col•laboració: p-231 Metaplastic breast carcinoma. A clinico-pathologic review of 24 cases. Barcelona, maig de 2008
VII Congrés Català de Sinologia i Patologia Mamària. Manresa, juny de 2008
Akademikliniken's VI International Aesthetic Symposium. Stockholm, juny de 2010
XLV Congreso Nacional de la Sociedad Española de Cirugía Plástica, Reparadora y estética (SECPRE). Girona, maig de 2010
European Medical Travel Conference 2011. Barcelona, abril de 2011
III Congreso de la Sociedad Española de aplicaciones terapéuticas del Trasplante de Grasa (SETGRA). Barcelona, novembre de 2011
XLVII Congreso Nacional de la Sociedad Española de Cirugía Plástica, Reparadora y Estética (SECPRE). Palma de Mallorca, abril de 2012
Comunicació: Implante pectoral masculino: Complicaciones
II Curs d'ecografia per a cirurgians plàstics. Barcelona, abril de 2013
Professor convidat: Técnicas básicas en cirugía plàstica. B. Braun Surgical S.A. Barcelona, setembre de 2013
Idiomes
Català i Castellà com a llengües maternes
Anglès parlat i escrit amb un nivell excel•lent
SOCIETATS
Membre numerari de la Sociedad Española de Cirugía Plástica, Reparadora y Estética (SECPRE)
Soci numerari de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i les Balears
Membre numerari de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica i Estètica
Què passarà en la meva primera visita?
.JPG)
La primera visita és la visita més important de tot el procés que ets a punt d'iniciar. Serà el primer contacte amb el teu cirurgià, i la primera comunicació amb ell és molt important.
El cirurgià està disposat a escoltar-te i entendre les teves necessitats. És important que li expliquis tots els teus desitjos i tot el que vols aconseguir amb la cirurgia. Pregunta qualsevol cosa que no entenguis, per petita que sigui. De vegades els detalls més insignificants són els més importants, i és clau deixar-ho tot clar des del principi. No dubtis a expressar-li com voldries que fos el resultat.
Durant la primera visita el cirurgià et farà una exploració física per tal de fer un diagnòstic clar del teu problema, i per a poder plantejar-ne les solucions, així com per a aconsellar-te la millor opció.
El cirurgià t'explicarà tots els detalls de la tècnica, la recuperació i els riscos associats de cada cirurgia.
És molt important que surtis de la primera visita amb tots els dubtes resolts. Si no és així no dubtis a demanar una altra visita, fins que estiguis ben segur que ho has entès tot.
QUÈ S'INCLOU EN EL PREU?
A la primera visita et donaran el pressupost del tractament.
El preu d'un tractament inclou molts conceptes, des dels honoraris professionals del cirurgià, els del seu equip, els de l'equip d'anestèsia, així com del material de pròtesi o les visites postoperatòries.
Pregunta exactament que està i què no està inclòs en cada pressupost. De vegades hi ha pressupostos que amaguen despeses sorpresa.
Demana quin tipus de material protètic s'implantarà i quin tipus de garanties té.
Si et cal finançar la cirurgia, no dubtis a demanar-ho.
AMB UNA VISITA N'HI HA PROU?
La cirurgia és un pas important en la teva vida, i no es pot decidir en mitja hora. Exigeix tenir més d'una entrevista amb el teu cirurgià. Sovint amb el primer contacte una persona no en té prou per a aclarir tots els dubtes, o per a explicar realment el que pensa i vol. De vegades a la primera visita hi ha molts nervis i no es pot establir una bona comunicació, o després un cop a casa sorgeixen preguntes.
Demana sempre una segona visita amb el teu cirurgià abans d'operar-te. És la garantia que no hi haurà malentesos i que el procés quirúrgic serà el correcte.
QUIN CIRURGIÀ S'HA D'ESCOLLIR?
Hi ha cirurgians molt bons a Barcelona. Demana que el teu cirurgià tingui el títol d'especialista en Cirurgia Plàstica, Estètica i Reconstructiva, que és el requisit mínim que has d'exigir. També és bo que el teu cirurgià pertanyi a diferents societats científiques com la S.E.C.P.R.E. o la S.C.C.P., ja que aquestes societats estableixen protocols d'actuació i els seus membres es regeixen per regles ètiques molt estrictes. Per últim és recomanable que el teu cirurgià tingui una formació adequada en les tècniques noves, és a dir, que puguis comprovar que continua formant-se durant la seva vida professional.
OTOPLÀSTIA
L'otoplàstia és la cirurgia que permet canviar la forma de les orelles.
L'otoplàstia és una de les cirurgies que més es fan els homes. Potser és la cirurgia facial més comuna en el gènere masculí.
Les orelles volades o en nansa és una de les deformitats congènites més comunes dels éssers humans. Al contrari de l'ideari popular, el fet que les orelles quedin volades (o en nansa com es diu tècnicament), no es deu a una mala postura al llit o altres teories. En general parlem d'un defecte congènit produït per un dèficit en la última fase del plegament del pavelló auricular. A més aquest dèficit de plegament té un component genètic important, per això els fills de pares amb orelles volades acostumen a tenir fills amb orelles volades.
Degut al fet que és una deformitat congènita i de la poca agressivitat de la cirurgia és dels pocs procediments que les societats científiques permeten realitzar en menors, evidentment, amb el consentiment dels pares.
TÈCNIQUES
Les tècniques d'otoplàstia es divideixen en anteriors i posteriors.
Les anteriors són aquelles que deixen cicatrius visibles a la cara anterior del pavelló auricular. Actualment estan en desús i es reserven pràcticament a situacions de grans reconstruccions auriculars.
A les tècniques posteriors la cicatriu es fa per darrera del pavelló auricular, de tal forma que mai no siguin visibles.
Amb una otoplàstia podem crear els plecs de l'orella que no hi ha mitjançant unes sutures i uns talls especials. Això és sobretot important per la part més alta de l'orella.
També podem treure l'excés de cartílag que normalment fa que sobresurti la part mitja de l'orella.
Per últim, també podem reformar el lòbul quan aquest està molt sortit o la seva forma no és agradable.
L'otoplàstia és una cirurgia que requereix un bon diagnòstic per a determinar quin és el component que fa que l'orella sobresurti o que la forma d'aquesta no sigui la més agradable. Només amb un diagnòstic curós es poden determinar les tècniques més útils i es poden assegurar els aspectes finals del resultat.
Les tècniques d'otoplàstia són ràpides i en mans expertes són segures.
Sempre serà necessari realitzar una sèrie de probes preoperatòries per a determinar que la persona que s'ha d'intervenir està sana, i així minimitzar els riscos operatoris.
L'anestèsia que es fa servir és la local. És recomanable associar-hi sedació per a fer el procés molt més còmode. En cas d'un menor la sedació és pràcticament la norma.
La durada de la intervenció és d'aproximadament una hora.
Després de la intervenció es col•loca un embenat al cap. L'alta hospitalària es dóna poques hores després de la intervenció.
El procés del postoperatori varia molt en cada persona. Normalment hi ha dolor el primer dia, que es controla amb analgèsics. Després queda una sensació d'inflor que dura una setmana.
L'embenat que es col•loca a quiròfan es retira a les 24-48h i llavors cal portar una cinta auricular (com una diadema de tennis) durant 2-3 setmanes.
Es recomana no fer esport durant la primera setmana
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques d'otoplàstia són molt segures i fa molt de temps que es practiquen.
A les primeres hores hi ha risc d'acumular sang als teixits de la cirurgia, que és el que tècnicament s'anomena otohematoma, i de vegades cal fer una punció per a evacuar-lo.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. La infecció és la complicació més greu de l'otoplàstia, per això és molt important prendre l'antibiòtic corresponent i fer bé les cures.
A llarg termini hi ha una complicació que és pròpia de l'otoplàstia, la recidiva. L'esquelet de l'orella està format per cartílag. El cartílag és un material que es diu que té memòria, això vol dir que té tendència a tornar a la seva forma anterior, per això hi ha risc durant els primers mesos que l'orella, a poc a poc, torni a la seva forma original. El risc de recidiva és baix, però no podem dir que sigui zero. Si la recidiva es dóna la seva solució no és massa complicada, però s'ha de tornar a repetir la intervenció.
LIPOSUCCIÓ
La liposucció és la cirurgia que permet eliminar acumulacions de greix al cos i permet donar una nova forma a les àrees afectades.
El greix s'acumula al cos en diferents localitzacions, de vegades generant formes més agradables que d'altres. Mitjançant les tècniques de liposucció podem eliminar els excessos lipídics que nos ens agraden.
Els homes i les dones tenen diferent distribució de greix, i aquest s'acumula de forma diferent, per això les tècniques de liposucció en homes i dones varien lleugerament.
Als homes les acumulacions de greix es donen a nivell del coll, pit (ginecomàstia), abdomen i flancs. És a l'abdomen i flancs on les acumulacions són més importants i on generen aquelles formes que en diuen, de flotador.
La liposucció no és un procediment per a perdre pes, és un procediment per a canviar la forma del cos. Per això, si tenim un sobrepès important el resultat no serà tan bo com si estem en el nostre pes ideal. En general podem dir que és una tècnica ideal per a perdre més volum que no pas greix.
Hi ha diferents tècniques de liposucció, des de les més clàssiques que consisteixen en la pura extracció de greix, fins a les més modernes on a més es fa servir una cànula làser per a escalfar la pell. Cada tècnica té la seva indicació, depenent del tipus de pell, de la localització del greix, de l'edat, etc... No hi ha tècniques bones, ni dolentes, tot depèn de cada cas, i és el cirurgià qui millor pot aconsellar-te sobre les tècniques més efectives.
Totes les tècniques de liposucció fan servir unes petites incisions, d'uns 4 mm, a cada zona a tractar. Per aquestes incisions s'introdueixen cànules i sondes que preparen el greix per a ser aspirat, anestesien la zona i després es fan ser servir per a fer el tractament. Després, quan cicatritzen pràcticament no deixen marca.
La liposucció és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls de la tècnica a utilitzar, les característiques personals i els aspectes que fan referència al resultat final. La cirurgia en si és relativament senzilla en mans expertes.
Sempre es realitzen estudis preoperatoris abans d'una intervenció. En liposuccions molt grans aquests estudis poden recomanar fer la intervenció en dues sessions en comptes d'una per tal de reduir els riscos i les complicacions. No dubtis en preguntar al teu cirurgià com reduir el risc en cada cas.
Podem fer servir qualsevol tipus d'anestèsia en les liposuccions. Les liposuccions molt petites es poden fer amb anestèsia local pura. En canvi les mitjanes se solen fer amb anestèsia local i sedació. Es reserva l'anestèsia general per a les liposuccions grans.
Exceptuant per a les liposuccions més grans, gairebé tots els pacients poden marxar a casa el mateix dia de la intervenció, sense necessitat de quedar-se a dormir a la clínica.
El postoperatori és molt variable en cada pacient, però en general la recuperació acostuma a ser ràpida i sense problemes.
De quiròfan els pacients surten amb una faixa de compressió que cobreix totes les zones tractades. Aquesta faixa especial s'haurà de portar durant un mes seguit de dia i de nit.
El dolor no és gaire intens. Els pacients expliquen que noten com uns cruiximents forts. En moviment hi ha una mica de dolor, però en repòs no fa mal.
Just després de l'operació la zona comença a inflar-se molt i apareixen molts blaus. La inflamació es manté alta durant una setmana, i a partir del setè dia és quan comença a baixar. Passat un mes de la intervenció comencem a tenir una idea de com quedarà la zona.
Els blaus desapareixen entre el setè i el desè dia després de la intervenció.
No es pot fer esport durant el primer mes i es recomana fer repòs durant un parell de dies.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques més modernes de liposucció són molt segures.
Els riscos de sagnat o d'infecció són actualment molt baixos, i es poden minimitzar encara més amb tractaments antibiòtics després de la cirurgia.
Abans era freqüent l'aparició d'irregularitats, enfonsaments, o pells flàccides. La incidència d'aquestes complicacions s'ha reduït dràsticament amb les noves tècniques i amb una indicació a cada pacient molt més curosa.
GLUTIOPLÀSTIA
L'augment de glutis o glutioplàstia és la tècnica que permet donar una forma diferent o augmentar el volum dels glutis.
El gluti és una estructura formada per tres músculs (el gluti major, el mitjà i el menor), un greix subcutani y la pell.
El gluti masculí té una estructura diferent a la del gluti femení. Això es deu a que l'amplada del maluc femení no és igual a la del masculí, el que fa que les referències anatòmiques siguin diferents, i que les insercions musculars no siguin exactament iguals. És molt important conèixer aquestes diferències per a poder fer cirurgies personalitzades i després no tenir sorpreses amb el resultat.
Els glutis masculins acostumen a tenir poca projecció al pol superior, és a dir, que no omplen bé la part superior dels pantalons. Altres deformitats poden ser tenir poc volum de glutis, estar caigut o tenir molta pell sobrant. Totes aquestes deformitats es poden tenir de naixement o degut a grans pèrdues de pes i, sobretot pel pas del temps, degut a l'envelliment.
La glutioplàstia ens permet retornar els glutis a la forma que tenien anteriorment i fins i tot crear la forma dels glutis desitjada.
TÈCNIQUES
Hi ha 3 grups de tècniques de glutioplàstia.
- La glutioplàstia amb pròtesi.
És la tècnica clàssica de glutioplàstia. Permet fonamentalment augmentar el volum del gluti mitjançant una pròtesi específica. Aquesta pròtesi s'introdueix mitjançant una petita incisió que va entre els dos glutis, per això queda totalment dissimulada i no es veu. La pròtesi es localitza entre el gluti major i el mitjà, de tal manera que no sigui palpable ni visible.
És una tècnica que permet donar volum sobretot a la part superior del gluti. Com a gran desavantatge té que no podem canviar massa la forma del gluti perquè les pròtesis són estàndard i sovint tenen poca adaptació a l'anatomia de cada persona. Si una persona té un gluti allargat, té enfonsaments o té un gluti disharmònic serà molt més difícil de corregir amb una pròtesi. A més, les pròtesis de gluti poden donar complicacions en el futur, com ara infeccions, malposicions o ruptures.
- La glutioplàstia amb greix.
És la tècnica més moderna de glutioplàstia i la que millors resultats està donant. Consisteix a extreure el greix d'una altra banda del cos amb un mètode similar a una liposucció. Aquest greix es purifica i tot seguit s'introdueix al cos. El fet de poder escollir en quina part del gluti s'infiltra més o menys greix ens dóna molta versatilitat per a canviar formes poc agradables del gluti. Per això és la tècnica ideal per a glutis amb enfonsaments o formes estranyes. La glutioplàstia amb greix no deixa cicatrius perquè es realitza a través de petites incisions de mil•límetres de llargada.
Al contrari del que la gent pensa, el greix purificat es manté per a tota la vida i no es reabsorbeix (només observem una reducció d'un 20-30% durant el primer mes). Això és degut al fet que quan purifiquem estem empeltant adipòcits (les cèl•lules que contenen el greix) i no greix lliure. Això és molt important i explica perquè fa anys (quan no es feia la purificació) aquest tipus de tècnica fallava.
Com a grans avantatges d'aquesta tècnica tenim el fet que el gluti operat d'aquesta forma es comportarà sempre com un gluti natural, perquè no hi ha cap mena de pròtesi ni element estrany. Alhora tenim el fet que podem fer una extracció de greix i millorar l'aspecte d'aquella altra zona que no ens agradava. Com a gran inconvenient d'aquesta tècnica tenim que no es pot practicar a les persones que estan molt primes i no tenen cap zona d'acumulació de greix per a poder extreure.
- La glutioplàstia amb penjalls.
És una tècnica especial que permet augmentar i reformar el gluti en persones que han tingut grans pèrdues de pes (>25 kg). Està indicada sobretot per a persones que tenen molta pell sobrant i el gluti està caigut. Depenent d'on hi hagi més deformitat al gluti es realitzen unes incisions al plec superior del gluti o al plec inferior. És a través d'aquestes incisions que es mobilitzen els teixits del voltant del gluti per a tornar-li a donar una forma arrodonida i per a poder pujar-lo. Aquesta tècnica està especialment indicada en persones que han sofert una cirurgia bariàtrica i han perdut molt de pes.
En una cirurgia com la glutioplàstia és molt important realitzar una visita prèvia exhaustiva per a determinar quina és la millor tècnica per a cada cas. Cal tenir clar el tipus de gluti que agrada i com es voldria modificar l'actual. D'aquesta manera es podrà quedar d'acord amb el cirurgià per a aconseguir el resultat final desitjat.
Les tècniques de glutioplàstia són molt segures però requereixen de mans expertes per a dur-les a terme.
Abans de la intervenció cal realitzar un estudi preoperatori per a determinar que la persona està sana. Així evitem riscos innecessaris a l'hora de la intervenció, i aquesta pot ser plenament segura.
La glutioplàstia es fa normalment amb anestèsia general, però en alguns cassos es pot realitzar amb anestèsia raquídia, és a dir, adormint de cintura en avall.
Les glutioplàsties sovint es fan en regim ambulatori, és a dir, marxant a dormir a casa poques hores després de la intervenció, però depèn de la tècnica utilitzada en alguns casos cal fer una estada d'una nit a la clínica.
El postoperatori varia moltíssim segons el tipus de glutioplàstia que es practiqui. La glutioplàstia amb pròtesi és la més dolorosa i la que més inflamació comporta. En canvi la glutioplàstia amb greix és la que té una recuperació més lleugera. La glutioplàstia amb penjalls podem dir que està entremig de les dues.
De totes tres se surt de quiròfan amb una faixa en forma de pantaló de ciclista, que s'haurà de portar de dia i de nit durant tot un mes. S'haurà de dormir boca avall durant 2 dies per la glutioplàstia amb greix i durant una setmana per la glutioplàstia amb pròtesi.
No es pot practicar esport durant el primer mes després de la cirurgia.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques més modernes de glutioplàstia són molt segures.
En les tècniques de pròtesi i penjall hi ha risc d'hematoma en les primeres hores després de la cirurgia. Aquest hematoma se sol acumular a la zona del gluti i pot requerir una evacuació o punció.
També en les tècniques de pròtesi i penjall, però molt menys a la de greix, hi ha un risc d'infecció. Per això en tots els casos caldrà prendre un antibiòtic al postoperatori.
En la tècnica amb pròtesi hi ha afegit el risc de que la pròtesi es pugui moure (malposició protètica) o que es pugui trencar (ruptura protètica).
BLEFAROPLÀSTIA
La blefaroplàstia és la cirurgia que permet corregir els problemes d'envelliment a l'àrea de la mirada.
Amb el pas del temps es produeixen una sèrie de canvis a la zona de la mirada que fan que es transmeti la sensació de cansament, encara que s'estigui perfectament descansat. Aquests canvis es veuen agreujats en els homes que per la seva activitat professional han de fixar la vista durant moltes hores o que llegeixen molt. També freqüentment ens trobem amb un component hereditari, per això els homes que tenen els pares amb bosses palpebrals també acostumen a tenir-ne.
Amb les tècniques de blefaroplàstia podem millorar diferents aspectes de la mirada.
Les bosses palpebrals són acumulacions de greix de dins de l'òrbita que, amb la relaxació del teixits, surten cap a fora i donen l'aspecte de cansament. En general podem parlar de 3 tipus de bosses a la parpella inferior: l'externa (que està cap enfora de la parpella), la mitja (al centre, habitualment la que més es nota) i la interna (que està tocant el nas). A la parpella superior n'hi ha dues: la mitja (situada al centre, que només surt cap enfora en un petit nombre de persones) i la interna (a tocar del nas).
L'excés de pell palpebral genera que es formin plecs. És típic de la parpella superior. Aquests plecs fan una sensació d'envelliment al rostre. Als homes els plecs poden caure molt, i fins i tot poden arribar a sobrepassar la parpella i caure sobre l'ull.
La pèrdua del solc palpebral es genera a la parpella superior, i moltes vegades està associat amb l'excés de pell. Un solc palpebral superior marcat és signe de joventut, i és una característica que es perd amb el pas dels anys.
La laxitud cutània es dóna a la parpella inferior, i sovint s'associa amb arrugues d'expressió. Aquesta laxitud pot agreujar l'aspecte d'una bossa que surt cap enfora.
TÈCNIQUES
La blefaroplàstia superior és una tècnica clàssica que ha sofert pocs canvis en els últims anys.
Fonamentalment es parla de treure l'excés de pell que hi ha, així com l'excés de les bosses mitja i interna. Al mateix temps hi ha tècniques per a marcar el solc palpebral. Sempre es fa coincidir la cicatriu de blefaroplàstia amb el nou solc palpebral, per així dissimular al màxim la cicatriu.
La blefaroplàstia inferior es pot realitzar de dues formes diferents.
La blefaroplàstia clàssica o transcutània consisteix en fer una incisió per sota de les parpelles i, a través d'aquesta accedir a les bosses greixoses de les parpelles per a extreure'n l'excés de greix. A la vegada també podem treure pell. És la tècnica més senzilla, però té associada una sèrie de complicacions. La primera és la presència de la cicatriu, que de vegades pot ser visible. La segona, i més important, és que la retracció de la cicatriu pot fer que la parpella s'escurci i l'ull quedi obert, que és el que tècnicament s'anomena ectropi.
La blefaroplàstia tarsoconjuntival és una tècnica nova que permet evitar l'ectropi. L'accés a les bosses palpebrals es fa per dins de la conjuntiva, sense que hi hagi cap cicatriu externa. Això fa que la parpella no es pugui escurçar. A més, gràcies a l'alta capacitat de retracció de la pell de la parpella inferior, la laxitud mitja s'adapta i el resultat de la parpella és molt bo.
Per desgràcia aquesta tècnica no es pot fer servir en persones que tenen una laxitud cutània de la parpella inferior molt acusada, o en persones molt grans.
La blefaroplàstia és una cirurgia que requereix una visita diagnòstica important per a veure quins són els defectes que trobem a l'àrea periorbitària i determinar quina és la forma més adequada de solucionar-los.
En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica molt segura.
Abans de la intervenció sempre caldrà realitzar uns exàmens preoperatoris per a comprovar que la persona està sana.
L'anestèsia que es fa servir en la intervenció és la local amb sedació. Això vol dir que s'indueix un son suau i s'aprofita per a introduir l'agent anestèsic a les parpelles. Després la persona pot estar desperta o continuar adormida durant la intervenció. Si es realitza exclusivament la blefaroplàstia superior es pot realitzar amb anestèsia local.
La durada de la intervenció és d'aproximadament una hora.
Després de la cirurgia es col•loquen unes tiretes a les parpelles, que es mantindran durant una setmana. L'alta es dóna poques hores després de la intervenció.
El postoperatori varia molt en cada persona. En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica que no fa mal, però sí hi ha lleugeres molèsties com el llagrimeig o la sensació d'inflor.
El més evident del postoperatori és la inflamació de les parpelles. Aquesta inflamació es manté durant una setmana. Juntament amb la inflamació poden aparèixer blaus, que desapareixen entre 5 i 10 dies després de la inflamació.
És molt important protegir-se del sol durant el primer mes després de la cirurgia per a evitar que ens pugui quedar marca de la intervenció. També es recomana no practicar esports durant el primer mes.
No hi ha cap tècnica quirúrgica que estigui exempta de complicacions, però les millores fan que cada vegada sigui més segur operar-se.
A les primeres hores de la cirurgia hi ha risc d'acumular sang a dins de les parpelles. Tècnicament és el que s'anomena un hematoma quirúrgic, i de vegades cal fer una punció per a evacuar-lo.
Rarament es pot produir una infecció en el postoperatori. S'evita proporcionant antibiòtics i col•liris.
El risc clàssic de la blefaroplàstia és que l'ull quedi massa obert, com arrodonit. És el que tècnicament anomenem ectropi. Actualment el risc d'ectropi s'ha reduït pràcticament a zero gràcies a les tècniques tarsoconjuntivals.
ABDOMINOPLÀSTIA
L'abdominoplàstia és la cirurgia que permet reformar completament la forma de l'abdomen.
És una cirurgia indicada en homes que tenen molta flaccidesa abdominal o que tenen un contingut de greix a la panxa molt alt.
És la cirurgia ideal per a persones que han tingut una pèrdua de pes molt important, i aquelles que s'han intervingut de cirurgia bariàtrica per obesitat mòrbida.
És molt important fer un examen molt curós de l'abdomen per a determinar quins són els problemes estètics amb què ens afrontem en cada situació. Hem de tenir en compte que cada problema té la seva solució, per això el diagnòstic professional és essencial.
Fonamentalment l'estètica de l'abdomen es veu alterada per aquestes situacions: flaccidesa cutània (pell tova, no adherida, amb estries, que fa l'efecte "flam"); plec cutani (excés de pell per sobre del pubis que fa que es generi un plec. Quan el plec és molt gran pot arribar a generar-se una zona humida i molestar a l'estiu); diàstasi de rectes (separació dels músculs rectes abdominals, que fa que es perdi cintura. Sovint degut a obesitats anteriors); hèrnies o eventracions (debilitat a la paret abdominal que fa que sobresurti un bony cap enfora); greix (és molt freqüent l'acumulació de greix a l'abdomen, tant de forma difusa com en forma de boles concentrades) i cicatrius (diferents tipus de cicatrius abdominals per cirurgies prèvies que poden generar plecs o ombres que alteren l'estètica de l'abdomen).
TÈCNIQUES
Hi ha 4 tipus de tècniques d'abdominoplàstia: la funcional, la clàssica, la lipoabdominoplàstia i la minidermolipectomia.
La funcional és la tècnica que es fa servir en persones grans o amb grans obesitats. Té molts pocs riscos, però alhora els resultats estètics no són tan bons. Serveix per a persones que exclusivament volen treure's el plec de la panxa.
La clàssica és la tècnica que s'ha fet servir des de fa molt de temps. Millora molt el contorn de la panxa si sobra molta pell, però com a contrapartida té moltes complicacions. Les cicatrius són molt llargues i no dóna tan bons resultats quan a l'abdomen hi ha molt de greix.
La lipoabdominoplàstia són un grup de tècniques noves que van aparèixer fa uns anys al Brasil. Sobre la base de l'abdominoplàstia clàssica, la lipoabdominoplàstia associa tècniques de liposucció amb tècniques de dermolipectomia. El resultat és que millora moltíssim el contorn corporal en aquells abdòmens que tenen greix, a més aconsegueixen que la cicatriu abdominal quedi molt baixa (sempre per sota de la línia de la roba interior) i a més l'índex de complicacions (com els seromes o la necrosi s'han reduït). Són les tècniques que permeten que hi hagi major projecció dels músculs abdominals (rajola de xocolata).
La minidermolipectomia és la tècnica ideal per a les persones que tenen un abdomen superior correcte i només tenen problemes a l'abdomen per sota del mèlic. Es pot associar amb liposucció per a millorar-ne els resultats. La recuperació és molt ràpida i la cicatriu és molt curta.
Les cicatrius d'abdominoplàstia se situen normalment entre el pubis i la línia de la roba interior, variant segons la tècnica. Les clàssiques són una mica més altes, les lipoabominoplàsties més baixes i les minidermolipectomies són gairebé tan curtes com una cesària.
L'abdominoplàstia és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a fer un diagnòstic de tot allò que queda amagat darrera d'un abdomen, i poder determinar així quina és la millor tècnica per a cada persona. Només un diagnòstic curós ens podrà determinar els aspectes finals del resultat.
Les tècniques d'abdominoplàstia no són ràpides, però en mans expertes són molt segures.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que el pacient està sa. Ens hem d'assegurar que la persona està sana i que no tindrem cap sorpresa durant la intervenció.
L'anestèsia que es fa servir normalment és la general, encara que també es pot fer mitjançant una tècnica raquídia, adormint de la cintura en avall.
La durada de la intervenció depèn de la tècnica que es faci servir, però normalment estem entre les 2 i les 3 hores.
Després de la intervenció es col•loca una faixa abdominal, i el pacient estarà ingressat una nit a la clínica.
L'alta es dóna el dia següent de la intervenció.
El postoperatori varia molt en cada persona i amb cada tècnica. Les tècniques més agressives tenen molts millors resultats però també una recuperació una mica més lenta.
En l'abodminoplàstia gairebé sempre hi ha un dolor, com cruiximents, als abdominals. Dolor que es nota sobretot al tossir o al aixecar se del llit. Aquest dolor durant de 2 a 3 dies. A més del dolor hi ha inflamació, que comença a baixar passada una setmana.
És molt important portar la faixa abdominal durant el primer mes. Durant el primer mes no es pot fer esport. Tampoc no es poden fer esforços ni agafar grans pesos durant la primera setmana.
La reincorporació a la feina depèn de la activitat física que es faci. Si la feina és de despatx en menys d'una setmana un pot reiniciar l'activitat. Si a la feina es fan esforços, potser caldrà esperar una setmana per a reincorporar se.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques més modernes de lipoabominoplastia fan d'aquesta intervenció una tècnica molt segura.
Durant les primeres hores hi ha risc d'acumulació de sang al teixit de la cirurgia, que és el que tècnicament anomenem hematoma quirúrgic. Això passa en les hores immediatament posteriors a la cirurgia, quan encara s'està ingressat a la clínica, i se soluciona fent una punció i evacuant-lo.
Els primers dies també hi ha risc d'infecció. Normalment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles. També es pot acumular una altre tipus de líquid, aquesta vegada clar, que és el que tècnicament anomenem seroma. El tractament del seroma consisteix en fer una punció fins que aconseguim buidar-lo i que desaparegui.
En persones grans (>65 anys), fumadores o diabètiques hi ha risc de necrosi. La necrosi és la falta d'irrigació dels teixits, que fa que les cicatrius tardin més en tancar-se i es requereixin cures posteriors.
OTOPLÀSTIA
L'otoplàstia és la cirurgia que permet canviar la forma de les orelles.
Les orelles volades o en nansa són una de les deformitats congènites més comunes dels éssers humans. Al contrari de l'ideari popular, el fet que les orelles quedin volades (o en nansa com es diu tècnicament), no es deu a una mala postura al llit o altres teories. En general parlem d'un defecte congènit produït per un dèficit en la última fase del plegament del pavelló auricular. A més aquest dèficit de plegament té un component genètic important, per això els fills de pares amb orelles volades, acostumen a tenir fills amb orelles volades.
Pel fet de ser una deformitat congènita i per la poca agressivitat de la cirurgia és dels pocs procediments que les societats científiques permeten realitzar en menors, evidentment, amb el consentiment dels pares.
TÈCNIQUES
Les tècniques d'otoplàstia es divideixen en anteriors i posteriors.
Les anteriors són aquelles que deixen cicatrius visibles a la cara anterior del pavelló auricular. Actualment estan en desús i es reserven pràcticament per a situacions de grans reconstruccions auriculars.
En les tècniques posteriors la cicatriu va per darrera del pavelló auricular, de tal forma que aquestes cicatrius mai no siguin visibles.
Amb una otoplàstia podem crear els plecs de l'orella que no hi ha mitjançant unes sutures i uns talls especials. Això és sobretot important per a la part més alta de l'orella.
També podem treure l'excés de cartílag, que normalment fa que sobresurti la part mitja de l'orella.
Per últim també podem reformar el lòbul, quan aquest està molt sortit o la seva forma no és agradable.
L'otoplàstia és una cirurgia que requereix un bon diagnòstic per a determinar quin és el component que fa que l'orella sobresurti, o que la seva forma no sigui la més agradable. Només amb un diagnòstic curós es poden determinar les tècniques més útils i es poden assegurar els aspectes finals del resultat.
Les tècniques d'otoplàstia són ràpides i en mans expertes són segures.
Sempre caldrà realitzar una sèrie de probes preoperatòries per a determinar que la persona que s'ha d'intervenir està sana i així minimitzar els riscos operatoris.
L'anestèsia que es fa servir és la local, i es recomana sedació per a fer el procés molt més còmode. En cas d'un menor la sedació és pràcticament la norma.
La durada de la intervenció és d'aproximadament 1 hora.
Després de la intervenció es col•loca un embenat al cap. L'alta hospitalària es dóna poques hores després de la intervenció.
El procés del postoperatori varia molt en cada persona. Habitualment hi ha dolor el primer dia, que es controla amb analgèsics. Després queda una sensació d'inflor que dura una setmana.
L'embenat que es col•loca a quiròfan es retira a les 24-48h i després cal portar una cinta auricular (com una diadema de tennis) durant 2-3 setmanes.
Es recomana no fer esport durant la primera setmana.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques d'otoplàstia són molt segures i fa molt de temps que es practiquen.
A les primeres hores hi ha risc d'acumular sang als teixits de la cirurgia, el que tècnicament s'anomena otohematoma, i de vegades cal fer una punció per a evacuar-lo.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. La infecció és la complicació més greu de l'otoplàstia, per això és molt important prendre l'antibiòtic corresponent i fer bé les cures.
A llarg termini hi ha una complicació que és pròpia de l'otoplàstia: la recidiva. L'esquelet de l'orella està format per cartílag. El cartílag és un material que es diu que té memòria, això vol dir que té tendència a tornar a la seva forma anterior, per això hi ha risc durant els primers mesos que l'orella, a poc a poc, torni a la seva forma original. El risc de recidiva és baix, però no podem dir que sigui zero. Si es produeix la recidiva, la seva solució no és massa complicada, però s'ha de tornar a repetir la intervenció.
