Sepúlveda,125 08015 BARCELONA
La blefaroplàstia és la cirurgia que permet corregir els problemes d'envelliment a l'àrea de la mirada.
Amb el pas del temps es produeixen una sèrie de canvis a la zona de la mirada que fan que es transmeti la sensació de cansament, encara que s'estigui perfectament descansat. Aquests canvis es veuen agreujats en els homes que per la seva activitat professional han de fixar la vista durant moltes hores o que llegeixen molt. També freqüentment ens trobem amb un component hereditari, per això els homes que tenen els pares amb bosses palpebrals també acostumen a tenir-ne.
Amb les tècniques de blefaroplàstia podem millorar diferents aspectes de la mirada.
Les bosses palpebrals són acumulacions de greix de dins de l'òrbita que, amb la relaxació del teixits, surten cap a fora i donen l'aspecte de cansament. En general podem parlar de 3 tipus de bosses a la parpella inferior: l'externa (que està cap enfora de la parpella), la mitja (al centre, habitualment la que més es nota) i la interna (que està tocant el nas). A la parpella superior n'hi ha dues: la mitja (situada al centre, que només surt cap enfora en un petit nombre de persones) i la interna (a tocar del nas).
L'excés de pell palpebral genera que es formin plecs. És típic de la parpella superior. Aquests plecs fan una sensació d'envelliment al rostre. Als homes els plecs poden caure molt, i fins i tot poden arribar a sobrepassar la parpella i caure sobre l'ull.
La pèrdua del solc palpebral es genera a la parpella superior, i moltes vegades està associat amb l'excés de pell. Un solc palpebral superior marcat és signe de joventut, i és una característica que es perd amb el pas dels anys.
La laxitud cutània es dóna a la parpella inferior, i sovint s'associa amb arrugues d'expressió. Aquesta laxitud pot agreujar l'aspecte d'una bossa que surt cap enfora.
TÈCNIQUES
La blefaroplàstia superior és una tècnica clàssica que ha sofert pocs canvis en els últims anys.
Fonamentalment es parla de treure l'excés de pell que hi ha, així com l'excés de les bosses mitja i interna. Al mateix temps hi ha tècniques per a marcar el solc palpebral. Sempre es fa coincidir la cicatriu de blefaroplàstia amb el nou solc palpebral, per així dissimular al màxim la cicatriu.
La blefaroplàstia inferior es pot realitzar de dues formes diferents.
La blefaroplàstia clàssica o transcutània consisteix en fer una incisió per sota de les parpelles i, a través d'aquesta accedir a les bosses greixoses de les parpelles per a extreure'n l'excés de greix. A la vegada també podem treure pell. És la tècnica més senzilla, però té associada una sèrie de complicacions. La primera és la presència de la cicatriu, que de vegades pot ser visible. La segona, i més important, és que la retracció de la cicatriu pot fer que la parpella s'escurci i l'ull quedi obert, que és el que tècnicament s'anomena ectropi.
La blefaroplàstia tarsoconjuntival és una tècnica nova que permet evitar l'ectropi. L'accés a les bosses palpebrals es fa per dins de la conjuntiva, sense que hi hagi cap cicatriu externa. Això fa que la parpella no es pugui escurçar. A més, gràcies a l'alta capacitat de retracció de la pell de la parpella inferior, la laxitud mitja s'adapta i el resultat de la parpella és molt bo.
Per desgràcia aquesta tècnica no es pot fer servir en persones que tenen una laxitud cutània de la parpella inferior molt acusada, o en persones molt grans.
La blefaroplastia es una cirugía que requiere una visita diagnóstica inicial, que es muy importante para determinar cuáles son los defectos del área periorbitaria y determinar cuál es la forma más adecuada para solucionarlos.
En general podemos decir que la blefaroplastia es una técnica muy segura.
Antes de la intervención siempre será necesario realizar unos exámenes preoperatorios para comprobar que la persona está sana.
El tipo de anestesia que se utiliza habitualmente es la anestesia local con sedación. Esto quiere decir que se induce un sueño suave al paciente y se aprovecha esta situación para inyectar el agente anestésico en los párpados. Después el paciente puede estar despierto o continuar dormido durante la intervención. Si se realiza sólo la blefaroplastia superior, ésta se puede hacer exclusivamente con anestesia local.
La duración de la intervención es de aproximadamente una hora.
Después de la cirugía se colocan unas tiritas en los párpados, que se mantienen durante una semana.
El alta hospitalaria se da pocas horas después de la intervención.
El postoperatorio es muy variable en cada persona. En general podemos decir que la blefaroplastia es una técnica no dolorosa, pero que puede generar molestias como son el lagrimeo o la sensación de hinchazón y pesadez ocular.
Lo más evidente del postoperatorio es la inflamación de los párpados. Esta inflamación se mantiene durante una semana. Juntamente con la inflamación pueden aparecer morados, que desaparecen entre los 5 y los 10 días después de la intervención. Es muy importante protegerse del sol durante el primer mes después de la cirugía para evitar que nos puedan quedar marcas permanentes.
Se recomienda no practicar deporte durante el primer mes después de la cirugía.
No hay ninguna técnica quirúrgica que esté exenta de complicaciones, pero los últimos avances hacen que cada vez sea más seguro operarse.
Durante las primeras horas después de la cirugía hay riesgo de que se acumule sangre dentro de los párpados. Técnicamente es lo que denominamos hematoma quirúrgico, y algunas veces requiere una punción o evacuación.
Raramente se puede producir una infección en el postoperatorio. Se evita proporcionando antibióticos y colirios.
El riesgo clásico de la blefaroplastia es que el ojo quede demasiado abierto, como redondeado. Es lo que técnicamente se denomina ectropión. Actualmente el riesgo de ectropión se ha reducido prácticamente a cero gracias a las técnicas transconjuntivales.
